Andreu Alfaro, la fi d'un artista compromès

Aquests dies he fet realitat un dels viatges que tenia pendents des de feia molts anys, he recorregut les terres del sud dels Països Catalans amb uns objectius molt clars, (re) conèixer el territòri, la seva gent i la realitat lingüística que es viu en les diverses zones del País Valencià, i visitar l'important escultor valencià Andreu Alfaro. No ha estat fàcil aconseguir-ho però l'esforç ha valgut la pena.
He anat fins a Godella (València) on hi te l'estudi-taller, però malauradament l'alzheimer el té arraconat a casa seva al poble de Rocafort (València). Amb les dades subministrades pel seu secretari i pel restaurador de la seva col·lecció he pogut deduir l'indret on el podia trobar, després de demanar i demanar sense èxit als veïns de Rocafort m'he topat miraculosament amb uns dels guardes de seguretat de l'urbanització on resideix i he tingut la possibilitat de trucar-hi a la porta. M'ha sorprès lo desconegut que es a la seva pròpia terra.

Cap al 1993 vaig comprar un llibre sobre l'obra de l'Andreu Alfaro, em va entusiasmar i vaig intentar copiar el seu estil en algunes de les meves primeres obres en ferro, poc després vaig tenir la possibilitat de conèixer-lo en l'exposició que realitzà a la seu de la fundació Caixa Manresa a Manresa, allí acompanyat del seu amic Raimon feren una breu presentació de l'exposició que es transformà en una improvitzada conferència sobre el futur del País Valencià amb l'imminent entrada al poder del PP a la Generalitat valenciana (ho vàren clavar!..). Durant el vernissatge vaig poder parlar amb ells 2 sobre temes de política i amb l'Andreu sobre el fet artistic en concret, vaig demanar-li també si s'havia d'estudiar belles arts per ser artista i amb rotunditat em digué "estudia!, estudia!", durant anys ho he tingut al cap i després de 10 anys em vaig decidir a estudiar (val més tard que mai..).

Tornant a la visita, la seva casa no es gran cosa al costat de les grans mansions dels veïns però desprenia aquell aire de senzillesa que caracteritza a l'Andreu Alfaro. He trucat i m'ha atés la seva dona, m'ha explicat la enfermetat de l'Andreu i després de dubtar uns instants m'ha fet passar molt amablement. La sala d'estar era un seu antic taller, sostre molt alt, tot blanc amb estanteries plenes de llibres i una col·lecció de pintures, escultures i litografies que no he tingut prou temps de veure. Alguna litografia d'en Miró, una bonica escultura d'en Juli Gonzàlez i algunes de seves decoraven l'estança. L'ha cridat i m'ha fet passar a la terrassa del darrere on a la fresca esperava l'hora de dinar, l'he vist cansat, reflexiu i estàtic, he tingut la sensació de que estava allí havent fet tot lo que havia de fer a la vida, amb els 81 anys i la mirada força perduda delatava la presència del maleit alzheimer.

No volia fer-me pesat però no m'ha deixat marxar fins després de parlar uns 20 minuts, la dona seguia la conversa amb molt d'interès. De tant en tant la memòria li fallava i la seva dona el rectificava fent-lo enfadar una mica.. Li he fet moltes preguntes i observacions sobre la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra nació, m'ha respost amb la mateixa serenitat amb que ho feu l'any 2003 a Manresa. He vist una gran persona, allunyada de l'egocentrisme que caracteritza a molts artistes de renom, no te cap interes per passar a la història, no vol que se'l recordi per a res, ha fet lo que ha fet perquè creia que ho havia de fer. Sempre ha dit i fet lo que pensava i per això ha estat perjudicat pel govern Del PP de la Generalitat valenciana. Per acabar li he demanat un consell, i m'ha dit " si tens la il·lusió i les coses clares no et cal cap consell, així que no et podria dir més que vejenades.." m'ha quedat ben clar. Li he donat les gràcies pel seu important compromís amb el nostre poble, i pel consell que em donà 15 anys abans, m'ha acompanyat fins la porta de casa seva. He sortit d'allí molt satisfet, per haver-lo conegut com a persona i haver pogut captar una part important de la seva visió mon. Estic segur que l'any vinent la visita ja hagués estat impossible..